POBRETE PESADO

EL POBRETE

Trapisonda mantiene una divertida observación sobre los cerebros gordos, aquellos que estudiaron en Barcelona bajo el dominio mental de clérigos catalanistas (todos lo son allí ahora) y regresaron creyéndose catalanes. Y catalanes invadidos. Por España, claro. Llenan sus ocios pensando en un mundo mejor, o sea, más sectario y, del estudio de esa particularidad, la Junta de Rectores ha extraído una ley universal: «El “talibán” lo es cuando llama “talibanes” a los demás». Un comportamiento universal, como el del loco que cree a todos locos.

Así, cuando el fervoroso intelectual supremo de la isla –marido y cuñado de accionistas del periódico que da abrigo a sus intelectualidades- comete una nueva entrega, Trapisonda la hojea con la intención de pasar un buen rato. Y lo consigue, empezando porque llena toda una página presuntamente dirigida al director, que debe de andar confuso si se las lee todas.

La de hoy, muy buena, se llama con optimismo “Viatge al no-res” que, traducido miembro a miembro, significa Viaje al no-nada. Y de nonadas va llena. Juzguen ustedes vosotros al pobrete:

Estimat director: Es difícil saber fins on arribarà Rajoy en aquest foll viatge en defensa d'una Espanya que -encara que ell no sembli adonar-se'n- només pot acabar subsistint com a tal si és capaç, d'acceptar els canvis que els signes dels temps li reclamen. Pero l’estratègia de Rajoy i dels seus companys de viatge, ben al contrari del que diuen que pretenen, pot acabar produint la desfeta d'un estat que -ho repeteixo- només acabarà subsistint com a tal estat si som capaços d'admetre que no tots els espanyols el contemplem de la mateixa manera. I mai no trobaràn el camí de la concòrdia els qui, per tal d'assolir el poder i desgastar qui l'exerceix legítimament (encara que això els consti tant d'acceptar-ho), furguen un dia sí i l'altre també en les ferides mes doloroses; els qui donen suport a aquells qui, com el sociòleg De Miguel, son capaços d'afirmar que "es una putada para los niños estudiar en Cataluña "; els qui diuen que comprenen els militars que fan pronunciament del tot contraris a la Constitució, els quals han provocat que, en un editorial, The New York Times parlés, per a vergonya nostra, dels "Army Troglodytes in Spain"; els qui fan créixer l'odi entre els espanyols alhora que perden força i es converteixen en grupuscles gairebé marginals en dos territoris de gran importància per a l'estabilitat del país (Catalunya i Euskadi), on la representativítat del PP cada dia que passa es -i continuará essent- mes esquifida; els qui es neguen a acceptar el procés constitucional ordinari per a debatre la proposta d'Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya tot al.legant que aquesta implica una reforma encuberta de la Constitució, quan tan ells com jo sabem que aixó es jurídicament impossible; els qui neguen al Parlament . espanyol la capacita! per a debatre un text proposat per un Parlament autonómic (tal com reclama i exigeix la Constitució) perqué -diuen-aquesta proposta "es antiliberal, es un disparate y no tiene remedio"', els qui, en adonar-se que el Parlament espanyol entra a fons en l'estudi del text i que, mitjançant acords de gran calat, fa que la majoria de partits i de diputats acceptin les modificacions necessàries per ajustar aquest text ais paràmetres bàsics de la Constitució, protesten aleshores perquè se'ls margina i afirmen que es un error monstruós voler aprovar un estatut sense el suport del segon partit mes important a Espanya; i, fínalment, els qui, quan el president Rodríguez Zapatero els sorprèn amb un acord amb Convergència i Unió que els agafa amb el pas canviat, aleshores, no dubten a llençar-se directament al buit, i proposen un referéndum popular a tota Espanya perquè els ciutadans espanyols es pronunciïn sobre si Espanya es o no una nació.

[Nótese cómo usa el término “español” como “extranjero” y, sobre todo, cómo su argumentación en favor de la “desnacionalización” de España se basa en el signo de los tiempos, que es una forma muy ligera de mencionar el éxito de la presión informativa del catalanismo. Presión más que escandalosa y en la que participa. Es de suponer que le interesa una España convertida en Zona Internacional, como Tánger fue, cosa que sin duda se puede lograr sin sacar los pies de la Constitución. Bendito sea.]

I he d'aturar-me en aquest darrer punt, estimat director, perqué té una importancia vital per a comprendre la folla carrera vers el no-res (loca carrera hacia la nada) que acaben d'emprendre Rajoy i els talibans que l'encerclen (i amb aquest qualificatiu em refereixo especialment als senyors Acebes i Zaplana). En efecte, el sistema que la Constitució espanyola preveu per a la reforma dels estatuts d'autonomia de les comunitats autònomes es formal per un admirable joc d'equilibris: Preveu que la proposta la faci el Parlament de la Comunitat que vol reformar-lo; determina que sigui el Parlament espanyol -com a representant de la sobirania nacional- qui decideixi (constitucionalment, es clar!) quin ha de ser el text definitiu; i finalment, fa recaure el poder de decidir sí o no es vol aquest text aprovat pel Parlament espanyol en els ciutadans de la comunitat autónoma que es veurá afectada per la reforma, ciutadans que no podran modificar el text però que sí s'hauran de pronunciar, mitjanc.ant un referéndum, sobre sí o no l'accepten. I per a tancar el cercle -i aixó com a garantía de constitucionalitat- el sistema reserva sempre al Tribunal Constitucional la facultat de decidir (en la resolució dels recursos que eventualment se li presentin sobre el text aprovat) la constitucionalitat o inconstitucionalitat de la norma. En el primer cas, la norma consolida la seva vigència; en el segon, els articles inconstitucionals deixen d'existir.


[Un pobrete que lleva toda su vida consciente sembrando tempestades y apoyando la sólida mente sobre el “signo de los tiempos”, o sea sobre la publicidad, la propaganda y las campañas de imagen. Para él los españoles no hacen más que provocar a la indefensa y humilde Cataluña, como se leerá en otro párrafo que sigue. No quiere entrar –el leguleyo- en todo aquello de que “quien es causa de la causa...”, o sea, en que los Boss catalanistas no paran de insultar al conjunto de españoles. Y desde hace muchísimos años.


Padece la lacra catalana de no hacerse cargo de la realidad, de ignorar el locura del Estat Catalá, tanto en la I República como en la Segunda, obstinándose en lo imposible y exigiendo con palabrería un nuevo fracaso general de España. O sea, un demagogo –por no decir psicópata- potente pero poco legible, por enrevesado.]


Víctima de la seva pròpia estratègia, a Rajoy no li queda altre camí que el de seguir propiciant l'enfrontament entre Catalunya i la resta d'Espanya, actitud amb la qual ens mostra el seu costal mes fosc i ens fa veure que no ha entès, poc ni gens, el que és l'estat autonómic. Josep Ramoneda li ho ha dit ben clar en un dels seus articles (ElPaís, 26.01.06): "El señor Rajoy pretende que los ciudadanos del resto de España se carguen un Estatuto pactado entre el Gobierno y la mayoría de las fuerzas políticas catalanas sobre el que los ciudadanos de Cataluña se pronunciarán en referéndum. No creo que haya precedente en derecho comparado. Esto sí que es trabajar a favor de la balcanización y del secesionismo."

I t'he de dir, encara, una altra cosa. Assegura Rajoy que mai durant la transició es va aprovar un estatut sense l'acord majoritari dels dos grans partits espanyols. Lamento que un tan bon opositor com fou el meu company de carrera hagi perdut tan aviat la memòria. Perquè, sense anar mes lluny, el nostre Eslatut de les Illes Balears, després d'una elaboració accidentada, fou ratificat i aprovat definitivament pel Congrés dels Diputats, en la sessió del 22 de febrer de 1983.I fou aprovat només per 206 vots (els del PSOE i d'altres grups polítics minoritaris), perquè Grup Popular (segon en importància de la Cambra) es va abstenir. No ni va haver, dones, acord, encara que després -paradoxes de la política -fou el PP el partit que, durant quinze anys seguits, va administrar l'autonomía amb un president que -més paradoxes encara- va acabar un dia per declarar que ell era "el mes nacionalista de tots" (Rigurosamente cierto y ahora pide firmas contra el nacionalismo). Bravo!

Reconec que jo no sóc ningú per a dir al PP allò que hauria de fer en uns moments tan decisius per al futur de l'Espanya moderna, democrática i constitucional. Pero pensó que algú dins el partit hauria d'adonar-se que els seus dirigents actuals els duen a les penyes i que, en aquest viatge al no-res, corren el greu perfil d'acabar fent bocins la ja malmesa harmonía entre els espanyols. (O sea, que es quienen defienden la unidad los que crean la división. Bien pensado, sí.) La qual cosa significa -i que ningú no s'enganyi- fer bocins la Constitució.

D'ací que em demani: Qué esperen, dones, homes com Ruiz Gallardón, com Piqué o com Jaume Matas..., per a pegar un cop de puny sobre la taula i acabar amb aquesta folla trajectòria de la desesperació?

Tiene muchos cojones cuadrados la ignorancia integrista catalana cuando se atreve a hablar de locas trayectorias de la desesperación. El que se atreve llámase Quintana, aunque le llaman de otros variados modos. Este rector prefiere "Quintanellas".

EL RECTOR 007